Ull d'Es Vedrà, Eivissa

A finals d’abril, Eivissa encara respira amb la calma de les setmanes prèvies a l’estiu. Als camins de terra que voregen els penya-segats del sud-oest, l’illa conserva aquell aire lliure i una mica salvatge que molts associen amb les seves arrels més autèntiques.

Des del conegut com a Ull d’Es Vedrà, una formació natural a la roca que fa de mirador improvisat, s’obre una vista directa a l’illot. La seva silueta apareix retallada al fons, il·luminada per la llum càlida del capvespre que travessa un cel cobert de núvols baixos. La roca en primer pla, banyada per aquest mateix to ataronjat, contrasta amb el blau profund del mar. L’escena queda suspesa entre volums minerals i reflexos suaus, amb prou feines moviment a l’aigua.

Aquesta fotografia va ser presa en una d’aquelles tardes en què l’illa encara no ha canviat de ritme. Es Vedrà roman al fons, immòbil, mentre la llum s’apaga lentament i el mar